LA REALITAT

LA REALITAT

La representació de la figura humana és la manera més aproximada d’identificar la nostra realitat, donat que és la manera més aproximada de representar allò que més ens obstinem en identificar: nosaltres mateixos. Però en una societat tecnocràtica en la que l’individu es contempla a sí mateix a partir de la imatge especular que li retorna el gran muntatge tecnològic, virtual, on la distància física es fa cada cop més inapreciable i on la distància emocional hi creix de manera inversament proporcional, l’individu comença a fondre’s en una globalitat indiscriminada en la que els elements tabú hi són tan presents com aquells que la convenció ha convingut com a correctes i, justament a causa d’aquesta llibertat ficticia, el control absolut que s’exerceix sobre ell el manté immòbil i fossilitzat al mateix temps que el retorna a la condició d’esclau, esclau de sí mateix i de la mirada de l’altre. La fusió del maquillatge amb la màscara, la fusió de la màscara amb la pell, i, per últim, la fusió de la pell amb la identitat. La Realitat Alterada és una artistificació de la realitat desballestada en la que l’individu és el resultat d’aquesta fusió radical en la que no és possible reconèixer-s’hi sense la distància d’una ironia redemptora.

Aquesta artistificació en tant que joc irònic amb -contra?- la realitat dóna com a resultat la creació d’una realitat paral·lela que, des d’una immobilitat estètica, evidencia la seva eloqüència davant la mirada crítica de l’observador distanciat. El poder de caricaturitzar els aspectes més animalitzats d’aquesta realitat que ens obstinem en maquillar sota un codi comú, inofensiu, que ens la presenta com un escenari on el perill de caure en la brutalitat de la nostra essència desapareix acompanyat de la nostra llibertat, sobreviu entre les mans dels artistes, éssers lliures que es permeten el luxe de poder alterar aquesta realitat transformant-la en quelcom que tots reconeixem: un objecte estètic que representa descarnadament aquella veritat que amaguem però que resta omnipresent pel sol fet de necessitar amagar-la. En objectes hiperrealistes que són fruit d’un joc, si el joc és llibertat, la mirada més enllà de la convenció, el riure, la ironia, el plaer de descol·locar les normes i reconvertir-ne els elements en quelcom cru i despietat i més real que mai.

Nens de mirada adulta que flirtegen amb una infància desencantada on els gronxadors pengen del no res, on el seus cossos estan construïts per porcions, ensamblats gairebé a corre-cuita i aparentment de qualsevol manera, on les diferencies entre peça i peça resten a la vista deixant al descobert la possibilitat cadavèrica d’unes accions que pretenen un ludisme artificiós, nens que juguen a que estan jugant perquè se’ls demana que siguin nens però que en realitat són una altra cosa, on els seus caps neixen de troncs deshumanitzats de pell descarnada, nadons que ens observen des dels barrots d’unes presons que pretenen ser bressols però que son balcons cecs a dos metres del terra, la figura de l’animal que s’apropia de l’acció humana massacrant els seus iguals o amuntegant-se els uns sobre els altres per usurpar el poder, la figura de l’animal que es fon sense contemplacions amb la figura humana i la figura humana que es fusiona amb l’objecte mecànic després de desplegar una gestualitat grotesca que ens enfronta, sense poder-ho evitar, amb la vergonya més inconfessable de la nostra ridícula natura.

LA REALITAT go

LA REALITAT go

La realitat alterada és hiperrealista pel fet de respectar la gairebé perfecta identificació amb el món que respira, figures produïdes a partir d’una cura extrema dels materials. L’ús de les resines policromades, en la majoria de les peces, permeten una plasticitat que reprodueix amb exactitud quirúrgica els teixits, les formes, les textures, els volums, els detalls epidèrmics i la pulcra imitació del teixit viu; així, Gerard Mas explora la vessant còmica del retrat renaixentista on les dames masteguen xiclet, Noe Serrano pareix éssers híbrids que dormen plàcidament i Luís Vidal articula un imaginari en el que el nadó maltractat ens observa des d’una fesomia tumescent i deshumanitzada;

Samuel Salcedo ens presenta éssers humans de resina de poliuretà que es riuen de nosaltres abans que ens riguem nosaltres d’ells i, amb resina de polièster, Javier Aguilera ens encara a una violència latent de la qual ni la lúdica crítica a l’art ni la infància marginal se n’escapen. Per altra banda, l’us integral de la fusta per part d’Efraïm Rodriguez, ensamblada i sense policromar, aconsegueix una versemblança momificada en la que la matèria adquireix tot el protagonisme aconseguint que la distància entre l’acció i la inèrcia es converteixi en zero; la construcció a partir d’objectes trobats com artefactes de ferro fora de context que Lluis Roig transforma en una altra cosa encastant-los-hi la contundència d’un cap humà, i d’objectes buscats com la roba que vesteix el nen drogodependent de Javier Aguilera, el cotó de les ovelles de Luis Vidal, o el marbre del que Gerard Mas n’extreu la quadrícula de l’eixample barceloní sobre un mapa en tres dimensions que té forma de corder.

Totes aquestes accions congelades sota un hiperrealisme que ens fa exclamar que sembla de veritat i que, tanmateix, ens aboca a la confrontació dialèctica de que, efectivament, no ho sembla sinó que és de veritat, una realitat més real que la realitat que donem per autèntica, en tant que resta congelada per nosaltres mateixos pel fet de no permetre-li la vida que li seria legítima tot arraconant-la en el subsòl de les nostres pors. La realitat transformada, la realitat alterada, el vestit de l’emperador, un mos d’aquesta realitat sense la màscara on la veritable alteració, ens preguntem, podria perfectament nidificar en el sol fet d’haver estat maquillada per fer-nos-la suportable en el nostre dia a dia.
___________________________________

LA REALITAT ALTERADA: ALTERED REALITY
The representation of the human form is the closest way of identifying our reality, given that it is the closest way of representing that which we are most fixed on identifying: ourselves. But in a technocratic society in which the individual contemplates himself from a speculative image which takes him back to the great technological and virtual stage, where physical distance becomes more and more invaluable and where emotional distance grows in inverse proportion. The individual begins to merge into an indiscriminate globality in which taboo elements are as present as those which convention has made seem correct and rightly so due to this fictitious liberty; the absolute control that is exercised over and keeps man immobile and fossilised at the same time that it takes him back to the slave condition, as a slave of himself and of the others´ gaze. The fusion of make up and mask, the fusion of mask and skin, and finally the fusion of skin and identity. “ La Realitad Alterada ” is an artistification of broken down reality in which the individual is the result of this radical fusion in which it is not possible to recognise oneself without the distance of a redeeming irony.
This artistification as a game of irony with, or maybe against, reality creates a parallel reality which, from an aesthetic immobility, proves its eloquence in front of the critical gaze of the distant observer. The power to caricaturise animal aspects of this reality which we are determined to make up under a common, inoffensive code, which is presented to us as a scenario in which the danger of falling into the brutality of our essence disappears, accompanied by our liberty, survives amongst the hands of the artists, free spirits that allow themselves the luxury of being able to alter this reality, transforming it into something that we all recognise: an aesthetic objective which represents that truth that we hide but that remains omnipresent by the simple fact that we need to hide it. In hyperrealist objects which are the product of a game, if the game is freedom, the gaze beyond convention, laughter, irony, the pleasure of breaking the rules and reconverting elements into something raw and ruthless, and more real than ever.
Children with an adults gaze that flirt with a disillusioned childhood where swings hang from nothing, where their bodies are constructed from parts, assembled almost as fast as possible and seemingly any which way, where differences between parts remain visible, leaving to be discovered the cadaverous possibility of some actions which claim an artificial ludism, children who play at playing because if you ask them they are children, but in reality they are something else, where their heads are born from dehumanised trunks of suspicious skin, babies who observe us from the bars of prisons which, although ostensibly cots, are however blind balconies two metres from the floor, the shape of an animal which appropriates from human action massacring its contemporaries or accumulating upon each other in order to usurp power. The animal form which merges without ceremony with the human form, and the human form that fuses with the mechanical object after making a grotesque gesture which confronts us, without being able to avoid it, with the most inconfessable shame of our ridiculous reality.
“La Realitat Alterada” is hyperrealist due to the fact that it respects the almost perfect identification with the world that breathes, figures produced from an extreme care of the materials. The use of polychromed resin in the majority of pieces allows a form of expression which reproduces with surgical precision, fabrics, forms, textures, volumes, details and the meticulous imitation of the living fabric. In this way Gerard Mas explores the comic aspect of Renaissance portraits where ladies chew chewing gum. Noe Serrano starts with hybrid beings which sleep peacefully and Luis Vidal articulates an imaginary in which a maltreated baby observes us from a tumescent and dehumanised physiognomy. Samuel Salcedo presents human beings of polyuretane resin who laugh at us before we can laugh at them. With polyester resin Javier Aguilera confronts us with a latent violence from which neither recreational art critic nor marginal childhood escape us. On the other hand, the integral use of wood by Efraïm Rodríguez, assembled but not polchromated, acquires a mummified appearance in which the material acquires all the protagonism following the distance between action and inertia, converting itself into nothing. The construction from objects found such as the clothing of the drug addict child by Javier Aguilera, the cotton wool on the sheep by Luis Vidal, or the marble from which Gerard Mas creates the Eixample area of Barcelona on a three dimension map in the form of a sheep.
All these frozen actions under hyperrealism which makes us exclaim that they seem real and which in the same way force us to a dialectic confrontation which effectively doesn´t just seem but is true, a reality more real than the reality we take for granted, in that we keep it frozen for ourselves so as not to allow it life which would legitimate it, cornering it in the basement of our fears. Transformed reality, altered reality, the emperor´s new clothes, a tiny part of this unmasked reality where the true alteration, we ask ourselves, could perfectly nest in the simple fact of having been made up to make it bearable in our day to day lives.

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *